Me gusta mas Segle XX que 60 minuts...
Gracias.Segle XX (Canal 33, 1991) Catalán
-
Carabido
- Mensajes: 178
- Registrado: Jue 09 Oct, 2003 02:00
-
Nava
- Mensajes: 55
- Registrado: Sab 10 Jun, 2006 02:37
- Ubicación: Baix Llobregat
001 
Segle XX -001- La Primera Guerra Mundial. El malson de Verdun - Der Erste Weltkrieg. Alptraum Verdun (TDT català - deutsche) per Xordi (TotsRucs.cat).avi 
El primer conflicte bèl·lic a escala planetària del segle XX, la Gran Guerra de 1914 a 1918, té capítols exòtics i capítols èpics que hem evocat aquí en altres ocasions. El doble documental produït el 2005 que els presentem a partir d'avui, però, ens parla dels aspectes més sòrdids, més brutals, més horribles d'aquella conflagració. Ho fa a través de l'anàlisi de dues importants batalles al Front Occidental, amb el suport d'imatges realment impressionants i el testimoni, encara, d'alguns excombatents de tots dos bàndols, de descendents d'aquests i d'estudiosos.
El tema d'aquesta setmana és la batalla de Verdun. Verdun, la gran plaça forta francesa a la riba del riu Mosa, carregada d'història militar, de setges i resistències heroiques, és l'objectiu escollit pel cap de l'Estat Major alemany, Erich von Falkenhayn, per atacar-lo des del 21 de febrer de 1916 i obligar els francesos a una defensa que els dessagni. Es tracta de "mossegar i resistir", segons Falkenhayn, o de portar la guerra de desgast a una escala desconeguda fins aleshores.
La de Verdun, doncs, és una batalla de moviments mínims. L'escomesa inicial dels alemanys els permet avançar dos ó tres quilòmetres i conquerir l'emblemàtic fort Douaumont, uns guanys que els seran arrabassats l'octubre, sis mesos i tres-cents mil morts després. Durant aquest mig any de carnisseria, allò que forma el dia a dia de la batalla són els grans duels d'artilleria, però també la lluita contra les rates i els polls a les trinxeres; és l'ús d'armes noves, com el llançaflames i l'aviació de caça, però també la promiscuïtat entre els morts i els vius a primera línia; és l'enorme esforç logístic francés per proveïr els defensors de Verdun i renovar les tropes a través d'una única ruta, la mítica Via Sagrada que puja des de Bar-le-Duc, però també són els transtorns mentals d'uns combatents traumatitzats per experiències horripilants.
La cúpula militar alemanya havia volgut convertir Verdun en l'escorxador de l'exèrcit francés. Però, a les ordres del flegmàtic general Philippe Pétain, Verdun esdevingué més aviat l'altar del sacrifici de tota una generació, el símbol de la voluntat de França de no ser derrotada, l'indret on es va concretar la consigna de "No passaran!". Durant aquella guerra, al mateix Front Occidental, hi va haver batalles més mortíferes -per exemple, la del Somme, durant el segon semestre de 1916-, però cap altra no va deixar una empremta tan profunda en el record col·lectiu, ni va acumular tant de simbolisme del duel franco-alemany, ni va ser tan representativa de la cara més fosca de la guerra moderna.
002Segle XX -002- La Primera Guerra Mundial. Leper i el gas infernal - Der Erste Weltkrieg. Gash%C3%B6lle Ypern (TDT català - deutsche) per Xordi (TotsRucs.cat).avi
Després d'haver-nos explicat la batalla de Verdun, la segona entrega del doble documental europeu titulat La Primera Guerra Mundial reconstrueix, avui, un episodi bèl·lic menys conegut, però molt representatiu dels horrors de la guerra moderna. Em refereixo a allò que els llibres d'història anomenen la segona batalla d'Yprès o d'Ypern.
Arran de la invasió alemanya de la Bèlgica neutral, l'agost de 1914, només un petit bocí d'aquest país havia escapat a l'ocupació i resistia, amb les restes del seu exèrcit i el rei Albert I al capdavant: era el territori comprès entre la ciutat flamenca d'Ypern i la costa del canal de la Mànega. L'indret, doncs, posseia una càrrega simbòlica i, a més, formava una mena de falca aliada que penetrava una desena de quilòmetres en les línies alemanyes. Per tot plegat, les tropes del kàiser ja havien intentat conquerir-lo l'octubre de 1914, i ho van provar de nou el 22 d'abril de 1915.
Aquest cop, però, l'atac alemany es va ajudar d'una novetat terrible: el gas de combat; concretament, el gas de clor, conegut des d'aleshores com a iperita, que va ser llançat a favor del vent sobre les trinxeres aliades. En termes militars, i lluny de ser l'arma absoluta que alguns havien somiat, el gas va donar uns resultats francament mediocres, gens ni mica decisius. Tanmateix aquell dia d'abril, als afores d'Ypern, la humanitat va baixar un graó més en l'escala moral: es va violar la convenció de l'Haia, que prohibia les armes químiques; es va certificar la militarització de la ciència, la subordinació de la recerca científica a la voluntat de força dels governs, en una cursa que conduiria, tres dècades després, a la bomba atòmica; aquella arma intangible, silenciosa, letal i perversa que era el gas va deshumanitzar definitivament la guerra.
Naturalment, els aliats britànics i francesos van trigar a llançar gas contra els alemanys el temps just de produir-ne a gran escala. I aleshores començà entre els dos bàndols una competició científico-tècnica demencial per veure qui fabricava gasos més mortífers, qui desenvolupava elements de protecció més eficaços per a persones i animals (màscares, antídots...) i qui aconseguia un altre gas més potent encara que fes inútils les màscares de l'enemic. En un darrer escrúpol de consciència, ningú no va gosar, durant la Gran Guerra, fer servir gasos contra la població civil. Però, a l'espera que la guerra següent deixés enrera aquesta línia vermella, entre 1914 i 1918 prop d'un milió de soldats de tots els exèrcits es van veure afectats pels gasos, i uns 80.000 en van ser víctimes mortals.
003Segle XX -003- Seres Extravagantes (TDT español) per Xordi (TotsRucs.cat).avi 
Web oficial del documental
La vida de l'escriptor cubà Reinaldo Arenas va ser, l'any 2000, el tema del film Antes que anochezca, dirigit pel nord-americà Julian Schnabel, protagonitzat per l'actor Javier Bardem i nominat a un Oscar de l'Acadèmia. Doncs bé, la proposta d'avui, a 'SEGLE XX', és un documental espanyol del 2004 que ressegueix la peripècia biogràfica de Reinaldo Arenas amb elements d'autobiografia -la seva veu i les seves paraules són el fil conductor del relat-, amb els interessantíssims testimonis de familiars directes i d'un grapat d'artistes cubans (Antón Arrufat, Tomás Fernández Robaina, Delfín Prats, l'actriu Ingrid González) que en van ser amics i còmplices.
Reinaldo Arenas y Fuentes neix el 1943 a Holguín, a la província cubana d'Oriente, fill il·legítim en el si d'una família de pagesos pobres. El 1958, adolescent, s'uneix a la guerrilla castrista i, amb el triomf de la revolució, obté una beca per estudiar comptabilitat agrícola abans de matricular-se, el 1962, a la Universitat de l'Havana, al mateix temps que treballa a la Biblioteca Nacional José Martí. És en aquests anys quan se li desvetlla la vocació literària i, al mateix temps, quan fa una opció homosexual que convertirà aviat en militància.
Si ser escriptor a la Cuba revolucionària ja és delicat, ser un escriptor homosexual (com José Lezama Lima o Virgilio Piñera) i a més estar-ne orgullós resulta temerari, perquè topa tant amb el masclisme tradicional de la societat cubana com amb l'estricta moral marxista. Així, doncs, Arenas comença a tenir problemes amb la Unión de Escritores, veu denegada la publicació dels seus textos i és objecte de les diatribes de Fidel Castro contra aquells que, "influídos por la propaganda imperialista", s'obstinen a "vivir de una manera extravagante".
El 1970, Reinaldo Arenas trenca definitivament amb el règim castrista. Tres anys després és detingut, condemnat per corrupció de menors, empresonat de 1974 a 1976 amb la intenció de "reeducar-lo" i després reduït -segons els seus propis mots- a la condició de "no persona". Quan, el 1980, esclata a Cuba la crisi emigratòria de Mariel, Castro ho aprofita per expulsar de l'illa desenes de milers de dissidents o "lumpen", i inclou Arenas en el paquet.
L'escriptor, instal·lat a Miami i després a Nova York, radicalitza el seu rebuig del règim cubà i la seva imatge de "maleït", mentre publica nous llibres i guanya prestigi internacional. Malalt de sida, Reinaldo Arenas se suïcidarà al seu apartament de Manhattan el desembre de 1990.
004L'orquestra roja (Die Rote Kapelle)
La proposta d'aquesta setmana a SEGLE XX és un documental alemany del 2004 que reconstrueix els perfils humans, les motivacions i les activitats del que va ser la principal xarxa de resistència antinazi dins del Tercer Reich: l'anomenada "Orquestra Roja". Ho fa a través d'un collage de testimonis dels escassos supervivents i de molts familiars dels membres del grup, sense narrador ni veu en off.
Die Rote Kapelle, l'Orquestra Roja, és el nom que la Gestapo va posar -per titllar-los de comunistes, i perquè alguns d'ells eren molt aficionats a la música- a un grup heterogeni de ciutadans alemanys que, moguts per la repugnància moral davant del nazisme, davant les persecucions antisemites, davant la guerra d'agressió que el Reich havia desencadenat, van decidir combatre activament la dictadura. En l'origen del grup hi havia un cercle d'amics berlinesos configurat des de finals dels anys 30: funcionaris, algun oficial de les forces armades, joves estudiants de secundària, moltes dones. No eren obrers, sinó gent de classe mitjana, de tarannà progressista però sense vincles amb el partit comunista clandestí. Des del setembre de 1939, i vencent el fervor patriòtic provocat per l'inici de la guerra, van establir contactes amb les ambaixades dels Estats Units i de la Unió Soviètica encara neutrals, i després van passar informació a aquesta última, convençuts que només la derrota militar podia fer caure Hitler.
Tanmateix, més que a l'espionatge es van dedicar a l'activisme, a la difusió de pasquins i a la contrapropaganda, sobretot des de les primeres ensopegades de la Wehrmacht al front de l'est. Fins que, el setembre de 1942, la Gestapo desarticulà el grup i en va detenir més de cent membres. Qualificats de traïdors i jutjats per un consell de guerra, 49 entre ells van ser executats, els homes a la forca i les dones a la guillotina. Els supervivents, d'altra banda, tampoc no ho van tenir fàcil després del 1945: a l'Alemanya Occidental, i en la lògica de la Guerra Freda, l'Orquestra Roja va ser vista com una xarxa d'espies soviètics; a l'Alemanya Oriental, el règim comunista se'ls apropià a efectes propagandístics i els va convertir quasi en uns precursors de la Stasi.
No cal dir que, en termes pràctics, l'activitat de l'Orquestra Roja -com la dels estudiants muniquesos del grup"la Rosa Blanca" i alguns altres nuclis antinazis- va fer poc mal al règim de Hitler. En termes històrics i morals, aquest grapat d'homes i dones van salvar l'honor del poble alemany; van demostrar que, entre 80 milions d'individus seduïts o atemorits per aquell sistema criminal, subsistien almenys uns centenars de ciutadans decents, dignes i justos.
005Segle XX -005- Anys de guerra, Guinea Portuguesa 1963-1974 (TDTrip català) per arakelov (TotsRucs.cat).avi
Si, la setmana passada, els vàrem oferir uns retrats en paral·lel del dictador espanyol Francisco Franco i del portuguès Oliveira Salazar, ara volem aprofundir una mica més en la història recent dels veïns peninsulars, tan desconeguda entre nosaltres. Dèiem, fa vuit dies, que les guerres colonials havien corcat el règim salazarista. Doncs bé, un documental de l'any 2000 ens explicarà avui la més dramàtica d'aquelles guerres: la que té per escenari la Guinea Portuguesa. Ho farà amb l'ajut de testimonis molt colpidors d'excombatents blancs i negres, de mutilats, d'antics oficials com António Ramalho Eanes i Otelo Saraiva de Carvalho, o del germà del carismàtic líder africà Amílcar Cabral.
Últim gran imperi colonial clàssic del segle XX, l'imperi portuguès s'extén el 1960 sobre 2.108.000 quilòmetres quadrats, i és 23 vegades més gran que la metròpoli. Amb un paternalisme que va contra el corrent de la història, Lisboa anomena les colònies "províncies ultramarines" i les considera part substantiva i irrenunciable de la pàtria "pluricontinental i multirracial".
D'aquest conjunt, la Guinea n'és una peça petita (36.000 quilòmetres quadrats), pobra i amb escassa presència de colons blancs. El 1956, sota la inspiració d'un dels pocs guineans amb estudis universitaris, l'enginyer agrònom Amílcar Cabral, s'ha creat el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Verd, que el gener de 1963 desencadena la lluita armada i, en tres o quatre anys, posa en greus dificultats les tropes portugueses, 25.000 homes el 1967.
Aleshores, el 1968, Salazar envia a Bissau el general António de Spínola com a governador de Guinea. Aquest, amb el propòsit de guanyar temps per a una solució negociada, desplega una hàbil política de promoció socioeconòmica dels nadius, d'acció psicològica que contrarresti la propaganda guerrillera i de cops militars contundents tant dins com fora de les fronteres guineanes. Això restaura l'equilibri de forces entre els dos bàndols, però Lisboa avorta les converses entre Spínola i Cabral i, el gener de 1973, orquestra l'assassinat del líder independentista. El salazarisme pòstum de Marcello Caetano creu que pot tolerar una derrota militar, mai una cessió política.
Quan, des del març de 1973, els míssils soviètics SAM-7 de la guerrilla liquiden la superioritat aèria portuguesa i la moral de l'exèrcit colonial, tant Spínola com els oficials joves comprenen que només un canvi de règim a Lisboa posarà fi a aquell malson. És doncs de Guinea més que de cap altra colònia d'on sorgeix l'impuls per a la Revolució dels Clavells de 1974.
006Segle XX -006- Mao, una història xinesa. Contra la marea - Mao, A Chinese Tale. Against The Tide (TDT català - english) per arakelov (TotsRucs.cat).avi 
"Segle XX" inicia amb el documental d'aquest dilluns una sèrie d'episodis sobre la figura de Mao Zedong:"Mao, una història xinesa". Es tracta, efectivament, d'una extensa i rigorosa biografia de Mao Zedong amb el suport dels records de familiars directes i antics col·laboradors, de veterans de la Llarga Marxa i de víctimes de la Revolució Cultural.
El primer dels quatre capítols cobreix el període que va des del 1893 fins al 1945, i porta per títol "Contra la marea". El 1893, quan Mao va néixer a la província de Hunan, sota el regnat de l'emperador Kuang Hsu, la mil·lenària i sofisticada civilització xinesa es veia humiliada, tractada com una semicolònia per les potències occidentals i pel Japó. Fill d'un pagès ric, despòtic i brutal, el mateix Mao diria després: "La severitat del meu pare va ser la primera causa de les tendències rebels que els altres van observar en mi abans que jo mateix me n'adonés."
L'escola secundària a la capital provincial va ser per al jove Mao el primer àmbit de politització, accentuada el 1911 amb el triomf de la revolució republicana del doctor Sun Yat Sen i amb la ràpida crisi del nou règim, que va submergir el país en un caos sagnant. Instal·lat a Pequín el 1918 com a bibliotecari a la Universitat, Mao va destacar en l'agitació mentre es familiaritzava amb el marxisme. Al juliol de 1921, a Shangai, va ser un dels dotze fundadors de l'aleshores minúscul Partit Comunista Xinès, que experimentaria durant els quatre anys següents una ràpida crescuda.
Esdevingut ja un revolucionari professional, un organitzador del partit entre els pagesos del seu Hunan natal, la importància de Mao es multiplica entre 1927 i 1933, quan el reducte comunista agrari que ell encapçala a les muntanyes de Kiangsi (la "República soviètica de Kiangsi") resisteix amb èxit els successius atacs de les tropes nacionalistes de Chiang Kai-chek. Per fi, el 1934, quan el setge ja es fa insuportable, l'exèrcit Roig de Mao emprèn la Llarga Marxa, una gesta èpica que esdevindrà el mite legitimador del comunisme xinès i en el curs de la qual Mao esdevé el líder carismàtic del partit.
La invasió japonesa obliga comunistes i nacionalistes del Guomindang, des del 1937, a lluitar plegats contra l'enemic comú. És un combat del qual els comunistes en surten prestigiats com a veritables patriotes i eficaços guerrillers, mentre Mao -fins aleshores, un líder rural- guanya credibilitat entre les classes urbanes i educades. El 1945, a la fi de la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista controla dos terços del territori xinès, mentre Chiang Kai-chek encara domina el terç litoral i les grans ciutats.
007Segle XX -007- El tercer front, Mo%C3%A7ambic 1964-1974 (TDT català) per arakelov (TotsRucs.cat).avi 
A 'SEGLE XX' reincidim una setmana més en la temàtica portuguesa amb un documental de l'any 2002 que porta per títol El tercer front. Moçambic 1964-1974. Es tracta d'una excel·lent evocació, elaborada gràcies a desenes de testimonis, sobre la guerra colonial en aquell territori africà.
Amb una superfície de 784.000 quilòmetres quadrats i 8 milions d'habitants, entre ells uns 200.000 colons blancs, el Moçambic portuguès és una colònia pròspera i rendible que, a principis dels anys 60, ha assolit un grau considerable de desenvolupament econòmic, a costa d'una aguda explotació de la mà d'obra africana. Això, i el procés inexorable de la descolonització de l'Àfrica negra, nodreixen els moviments nacionalistes locals, que cristal·litzen el juny de 1962 en la creació del Front d'Alliberament de Moçambic, el FRELIMO. Amb base logística a Tanzània i el suport d'Algèria o Xina, el Front inicia el setembre de 1964 la lluita armada a les regions poc poblades del nord.
Per al règim salazarista, l'esclat d'una tercera rebel·lió independentista en el seu imperi africà -la primera havia estat a Angola, la segona a Guinea- no esquerda en absolut la ferma voluntat de conservar íntegres les possessions ultramarines. Així, doncs, Lisboa desplega a Moçambic un repertori clàssic de mesures antiinsurgents. D'una banda, decreta la concentració forçosa de la població civil en "poblats estratègics" vigilats; de l'altra, procura ocultar o minimitzar el conflicte a l'opinió portuguesa; també recórre a la guerra bruta amb l'assassinat, el febrer de 1969, del líder del FRELIMO, Eduardo Mondlane, a qui substituïrà Samora Machel.
Comandant en cap portuguès a Moçambic des del 1969 i fins al 1973, el general Kaulza de Arriaga impulsa l'africanització del conflicte (recluta fins a 40.000 soldats negres, la meitat dels efectius totals), practica una guerra "a l'americana", potenciant les forces especials i l'ús d'helicòpters, i estreny la col·laboració militar amb els règims racistes de Sudàfrica i Rhodèsia, mentre s'esforça a protegir la construcció de la gran presa de Cabora Bassa, sobre el riu Zambeze.
Tanmateix, l'èxit relatiu d'aquestes tàctiques no pot capgirar el sentit de la història, ni evitar que sectors creixents de l'església catòlica moçambiquenya i el mateix Pau VI critiquin la repressió colonial, ni impedir el progressiu equilibri militar entre el FRELIMO i l'exèrcit portuguès. Sobretot, l'immobilisme de Marcello Caetano avorta qualsevol solució negociada, condemna les desmoralitzades tropes portugueses a una guerra sense fi i les empeny cap al 25 d'abril: només un canvi de règim a Lisboa farà possible el retorn honorable a casa.
008 Mao, una història xinesa. L'aprenent de bruixot (Mao, a Chinese Tale. The Sorcerer's Apprentice) [Properament]
El segon capítol de la sèrie documental francesa Mao, una història xinesa, que els convidem a veure aquesta setmana, porta per significatiu i ben triat títol "L'aprenent de bruixot", i recórre els anys de 1945 a 1959.
La victòria aliada en la Segona Guerra Mundial va trobar una Xina teòricament vencedora, però pràcticament dividida en dos sistemes polítics i econòmics irreconciliables, amb dos exèrcits rivals i dos líders al·lèrgics al compromís: el generalíssim Chiang Kai-chek i el secretari general Mao Zedong. Mentre la política de blocs despuntava a l'horitzó, la guerra civil xinesa va reprendre el 1946, i els comunistes la van guanyar en tres anys gràcies a la motivació i la solidesa del seu Exèrcit d'Alliberament Popular enfront de la baixa moral, la corrupció econòmica i la descomposició política del règim nacionalista. Després d'haver conquerit Pequin el gener de 1949, aquell 1 d'octubre Mao hi proclamava la República Popular de la Xina, i s'erigia en líder totpoderós de 582 milions d'éssers humans.
De portes enfora, la lluna de mel que s'establí tot seguit entre Pequin i Moscou, la implicació xinesa en la Guerra de Corea i, al mateix temps, el seu protagonisme en la naixença del moviment dels No Aliniats, tot això va enfortir el rol internacional de la Xina Roja. Després de la mort de Stalin i de l'inici del desglaç soviètic, però, Mao va voler accelerar la transformació revolucionària del seu país i, al mateix temps, subratllar l'originalitat del model xinès. Això sí: poeta aficionat com era, es va complaure a batejar els successius experiments polítics, econòmics o socials que engegava amb noms lírics i d'allò més suggestius.
El primer d'aquests assajos, la primavera del 1957, va rebre l'etiqueta de Moviment de les Cent Flors. Pretenia ser una incitació al pluralisme d'idees i projectes, una obertura a la crítica i a la discrepància ideològica, però es va transformar molt aviat en una purga d'intel·lectuals dits "de dretes": entre 400.000 i 700.000 quadres, el 10 % dels intel·lectuals, tècnics i enginyers xinesos, van ser desterrats o reclosos en camps de treball durant una vintena d'anys.
Després, a partir de 1958, va ser l'hora del Gran Salt Endavant. Es tractava, al mateix temps, de col·lectivitzar completament la vida rural i d'industrialitzar de cop el país, tot plegat sense mitjans tècnics ni inversions addicionals, només per un esforç de voluntarisme i de sacrifici de centenars de milions de persones. Com deia una consigna de l'època, "la voluntat és mestressa de les coses". Durant alguns mesos, la sistemàtica falsificació de les estadístiques va fer creure als dirigents que aquell experiment delirant podia sortir bé.
Segle XX -001- La Primera Guerra Mundial. El malson de Verdun - Der Erste Weltkrieg. Alptraum Verdun (TDT català - deutsche) per Xordi (TotsRucs.cat).avi El primer conflicte bèl·lic a escala planetària del segle XX, la Gran Guerra de 1914 a 1918, té capítols exòtics i capítols èpics que hem evocat aquí en altres ocasions. El doble documental produït el 2005 que els presentem a partir d'avui, però, ens parla dels aspectes més sòrdids, més brutals, més horribles d'aquella conflagració. Ho fa a través de l'anàlisi de dues importants batalles al Front Occidental, amb el suport d'imatges realment impressionants i el testimoni, encara, d'alguns excombatents de tots dos bàndols, de descendents d'aquests i d'estudiosos.
El tema d'aquesta setmana és la batalla de Verdun. Verdun, la gran plaça forta francesa a la riba del riu Mosa, carregada d'història militar, de setges i resistències heroiques, és l'objectiu escollit pel cap de l'Estat Major alemany, Erich von Falkenhayn, per atacar-lo des del 21 de febrer de 1916 i obligar els francesos a una defensa que els dessagni. Es tracta de "mossegar i resistir", segons Falkenhayn, o de portar la guerra de desgast a una escala desconeguda fins aleshores.
La de Verdun, doncs, és una batalla de moviments mínims. L'escomesa inicial dels alemanys els permet avançar dos ó tres quilòmetres i conquerir l'emblemàtic fort Douaumont, uns guanys que els seran arrabassats l'octubre, sis mesos i tres-cents mil morts després. Durant aquest mig any de carnisseria, allò que forma el dia a dia de la batalla són els grans duels d'artilleria, però també la lluita contra les rates i els polls a les trinxeres; és l'ús d'armes noves, com el llançaflames i l'aviació de caça, però també la promiscuïtat entre els morts i els vius a primera línia; és l'enorme esforç logístic francés per proveïr els defensors de Verdun i renovar les tropes a través d'una única ruta, la mítica Via Sagrada que puja des de Bar-le-Duc, però també són els transtorns mentals d'uns combatents traumatitzats per experiències horripilants.
La cúpula militar alemanya havia volgut convertir Verdun en l'escorxador de l'exèrcit francés. Però, a les ordres del flegmàtic general Philippe Pétain, Verdun esdevingué més aviat l'altar del sacrifici de tota una generació, el símbol de la voluntat de França de no ser derrotada, l'indret on es va concretar la consigna de "No passaran!". Durant aquella guerra, al mateix Front Occidental, hi va haver batalles més mortíferes -per exemple, la del Somme, durant el segon semestre de 1916-, però cap altra no va deixar una empremta tan profunda en el record col·lectiu, ni va acumular tant de simbolisme del duel franco-alemany, ni va ser tan representativa de la cara més fosca de la guerra moderna.
002
Segle XX -002- La Primera Guerra Mundial. Leper i el gas infernal - Der Erste Weltkrieg. Gash%C3%B6lle Ypern (TDT català - deutsche) per Xordi (TotsRucs.cat).avi Després d'haver-nos explicat la batalla de Verdun, la segona entrega del doble documental europeu titulat La Primera Guerra Mundial reconstrueix, avui, un episodi bèl·lic menys conegut, però molt representatiu dels horrors de la guerra moderna. Em refereixo a allò que els llibres d'història anomenen la segona batalla d'Yprès o d'Ypern.
Arran de la invasió alemanya de la Bèlgica neutral, l'agost de 1914, només un petit bocí d'aquest país havia escapat a l'ocupació i resistia, amb les restes del seu exèrcit i el rei Albert I al capdavant: era el territori comprès entre la ciutat flamenca d'Ypern i la costa del canal de la Mànega. L'indret, doncs, posseia una càrrega simbòlica i, a més, formava una mena de falca aliada que penetrava una desena de quilòmetres en les línies alemanyes. Per tot plegat, les tropes del kàiser ja havien intentat conquerir-lo l'octubre de 1914, i ho van provar de nou el 22 d'abril de 1915.
Aquest cop, però, l'atac alemany es va ajudar d'una novetat terrible: el gas de combat; concretament, el gas de clor, conegut des d'aleshores com a iperita, que va ser llançat a favor del vent sobre les trinxeres aliades. En termes militars, i lluny de ser l'arma absoluta que alguns havien somiat, el gas va donar uns resultats francament mediocres, gens ni mica decisius. Tanmateix aquell dia d'abril, als afores d'Ypern, la humanitat va baixar un graó més en l'escala moral: es va violar la convenció de l'Haia, que prohibia les armes químiques; es va certificar la militarització de la ciència, la subordinació de la recerca científica a la voluntat de força dels governs, en una cursa que conduiria, tres dècades després, a la bomba atòmica; aquella arma intangible, silenciosa, letal i perversa que era el gas va deshumanitzar definitivament la guerra.
Naturalment, els aliats britànics i francesos van trigar a llançar gas contra els alemanys el temps just de produir-ne a gran escala. I aleshores començà entre els dos bàndols una competició científico-tècnica demencial per veure qui fabricava gasos més mortífers, qui desenvolupava elements de protecció més eficaços per a persones i animals (màscares, antídots...) i qui aconseguia un altre gas més potent encara que fes inútils les màscares de l'enemic. En un darrer escrúpol de consciència, ningú no va gosar, durant la Gran Guerra, fer servir gasos contra la població civil. Però, a l'espera que la guerra següent deixés enrera aquesta línia vermella, entre 1914 i 1918 prop d'un milió de soldats de tots els exèrcits es van veure afectats pels gasos, i uns 80.000 en van ser víctimes mortals.
003
Segle XX -003- Seres Extravagantes (TDT español) per Xordi (TotsRucs.cat).avi Web oficial del documentalLa vida de l'escriptor cubà Reinaldo Arenas va ser, l'any 2000, el tema del film Antes que anochezca, dirigit pel nord-americà Julian Schnabel, protagonitzat per l'actor Javier Bardem i nominat a un Oscar de l'Acadèmia. Doncs bé, la proposta d'avui, a 'SEGLE XX', és un documental espanyol del 2004 que ressegueix la peripècia biogràfica de Reinaldo Arenas amb elements d'autobiografia -la seva veu i les seves paraules són el fil conductor del relat-, amb els interessantíssims testimonis de familiars directes i d'un grapat d'artistes cubans (Antón Arrufat, Tomás Fernández Robaina, Delfín Prats, l'actriu Ingrid González) que en van ser amics i còmplices.
Reinaldo Arenas y Fuentes neix el 1943 a Holguín, a la província cubana d'Oriente, fill il·legítim en el si d'una família de pagesos pobres. El 1958, adolescent, s'uneix a la guerrilla castrista i, amb el triomf de la revolució, obté una beca per estudiar comptabilitat agrícola abans de matricular-se, el 1962, a la Universitat de l'Havana, al mateix temps que treballa a la Biblioteca Nacional José Martí. És en aquests anys quan se li desvetlla la vocació literària i, al mateix temps, quan fa una opció homosexual que convertirà aviat en militància.
Si ser escriptor a la Cuba revolucionària ja és delicat, ser un escriptor homosexual (com José Lezama Lima o Virgilio Piñera) i a més estar-ne orgullós resulta temerari, perquè topa tant amb el masclisme tradicional de la societat cubana com amb l'estricta moral marxista. Així, doncs, Arenas comença a tenir problemes amb la Unión de Escritores, veu denegada la publicació dels seus textos i és objecte de les diatribes de Fidel Castro contra aquells que, "influídos por la propaganda imperialista", s'obstinen a "vivir de una manera extravagante".
El 1970, Reinaldo Arenas trenca definitivament amb el règim castrista. Tres anys després és detingut, condemnat per corrupció de menors, empresonat de 1974 a 1976 amb la intenció de "reeducar-lo" i després reduït -segons els seus propis mots- a la condició de "no persona". Quan, el 1980, esclata a Cuba la crisi emigratòria de Mariel, Castro ho aprofita per expulsar de l'illa desenes de milers de dissidents o "lumpen", i inclou Arenas en el paquet.
L'escriptor, instal·lat a Miami i després a Nova York, radicalitza el seu rebuig del règim cubà i la seva imatge de "maleït", mentre publica nous llibres i guanya prestigi internacional. Malalt de sida, Reinaldo Arenas se suïcidarà al seu apartament de Manhattan el desembre de 1990.
004
L'orquestra roja (Die Rote Kapelle) La proposta d'aquesta setmana a SEGLE XX és un documental alemany del 2004 que reconstrueix els perfils humans, les motivacions i les activitats del que va ser la principal xarxa de resistència antinazi dins del Tercer Reich: l'anomenada "Orquestra Roja". Ho fa a través d'un collage de testimonis dels escassos supervivents i de molts familiars dels membres del grup, sense narrador ni veu en off.
Die Rote Kapelle, l'Orquestra Roja, és el nom que la Gestapo va posar -per titllar-los de comunistes, i perquè alguns d'ells eren molt aficionats a la música- a un grup heterogeni de ciutadans alemanys que, moguts per la repugnància moral davant del nazisme, davant les persecucions antisemites, davant la guerra d'agressió que el Reich havia desencadenat, van decidir combatre activament la dictadura. En l'origen del grup hi havia un cercle d'amics berlinesos configurat des de finals dels anys 30: funcionaris, algun oficial de les forces armades, joves estudiants de secundària, moltes dones. No eren obrers, sinó gent de classe mitjana, de tarannà progressista però sense vincles amb el partit comunista clandestí. Des del setembre de 1939, i vencent el fervor patriòtic provocat per l'inici de la guerra, van establir contactes amb les ambaixades dels Estats Units i de la Unió Soviètica encara neutrals, i després van passar informació a aquesta última, convençuts que només la derrota militar podia fer caure Hitler.
Tanmateix, més que a l'espionatge es van dedicar a l'activisme, a la difusió de pasquins i a la contrapropaganda, sobretot des de les primeres ensopegades de la Wehrmacht al front de l'est. Fins que, el setembre de 1942, la Gestapo desarticulà el grup i en va detenir més de cent membres. Qualificats de traïdors i jutjats per un consell de guerra, 49 entre ells van ser executats, els homes a la forca i les dones a la guillotina. Els supervivents, d'altra banda, tampoc no ho van tenir fàcil després del 1945: a l'Alemanya Occidental, i en la lògica de la Guerra Freda, l'Orquestra Roja va ser vista com una xarxa d'espies soviètics; a l'Alemanya Oriental, el règim comunista se'ls apropià a efectes propagandístics i els va convertir quasi en uns precursors de la Stasi.
No cal dir que, en termes pràctics, l'activitat de l'Orquestra Roja -com la dels estudiants muniquesos del grup"la Rosa Blanca" i alguns altres nuclis antinazis- va fer poc mal al règim de Hitler. En termes històrics i morals, aquest grapat d'homes i dones van salvar l'honor del poble alemany; van demostrar que, entre 80 milions d'individus seduïts o atemorits per aquell sistema criminal, subsistien almenys uns centenars de ciutadans decents, dignes i justos.
005
Segle XX -005- Anys de guerra, Guinea Portuguesa 1963-1974 (TDTrip català) per arakelov (TotsRucs.cat).avi Si, la setmana passada, els vàrem oferir uns retrats en paral·lel del dictador espanyol Francisco Franco i del portuguès Oliveira Salazar, ara volem aprofundir una mica més en la història recent dels veïns peninsulars, tan desconeguda entre nosaltres. Dèiem, fa vuit dies, que les guerres colonials havien corcat el règim salazarista. Doncs bé, un documental de l'any 2000 ens explicarà avui la més dramàtica d'aquelles guerres: la que té per escenari la Guinea Portuguesa. Ho farà amb l'ajut de testimonis molt colpidors d'excombatents blancs i negres, de mutilats, d'antics oficials com António Ramalho Eanes i Otelo Saraiva de Carvalho, o del germà del carismàtic líder africà Amílcar Cabral.
Últim gran imperi colonial clàssic del segle XX, l'imperi portuguès s'extén el 1960 sobre 2.108.000 quilòmetres quadrats, i és 23 vegades més gran que la metròpoli. Amb un paternalisme que va contra el corrent de la història, Lisboa anomena les colònies "províncies ultramarines" i les considera part substantiva i irrenunciable de la pàtria "pluricontinental i multirracial".
D'aquest conjunt, la Guinea n'és una peça petita (36.000 quilòmetres quadrats), pobra i amb escassa presència de colons blancs. El 1956, sota la inspiració d'un dels pocs guineans amb estudis universitaris, l'enginyer agrònom Amílcar Cabral, s'ha creat el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Verd, que el gener de 1963 desencadena la lluita armada i, en tres o quatre anys, posa en greus dificultats les tropes portugueses, 25.000 homes el 1967.
Aleshores, el 1968, Salazar envia a Bissau el general António de Spínola com a governador de Guinea. Aquest, amb el propòsit de guanyar temps per a una solució negociada, desplega una hàbil política de promoció socioeconòmica dels nadius, d'acció psicològica que contrarresti la propaganda guerrillera i de cops militars contundents tant dins com fora de les fronteres guineanes. Això restaura l'equilibri de forces entre els dos bàndols, però Lisboa avorta les converses entre Spínola i Cabral i, el gener de 1973, orquestra l'assassinat del líder independentista. El salazarisme pòstum de Marcello Caetano creu que pot tolerar una derrota militar, mai una cessió política.
Quan, des del març de 1973, els míssils soviètics SAM-7 de la guerrilla liquiden la superioritat aèria portuguesa i la moral de l'exèrcit colonial, tant Spínola com els oficials joves comprenen que només un canvi de règim a Lisboa posarà fi a aquell malson. És doncs de Guinea més que de cap altra colònia d'on sorgeix l'impuls per a la Revolució dels Clavells de 1974.
006
Segle XX -006- Mao, una història xinesa. Contra la marea - Mao, A Chinese Tale. Against The Tide (TDT català - english) per arakelov (TotsRucs.cat).avi "Segle XX" inicia amb el documental d'aquest dilluns una sèrie d'episodis sobre la figura de Mao Zedong:"Mao, una història xinesa". Es tracta, efectivament, d'una extensa i rigorosa biografia de Mao Zedong amb el suport dels records de familiars directes i antics col·laboradors, de veterans de la Llarga Marxa i de víctimes de la Revolució Cultural.
El primer dels quatre capítols cobreix el període que va des del 1893 fins al 1945, i porta per títol "Contra la marea". El 1893, quan Mao va néixer a la província de Hunan, sota el regnat de l'emperador Kuang Hsu, la mil·lenària i sofisticada civilització xinesa es veia humiliada, tractada com una semicolònia per les potències occidentals i pel Japó. Fill d'un pagès ric, despòtic i brutal, el mateix Mao diria després: "La severitat del meu pare va ser la primera causa de les tendències rebels que els altres van observar en mi abans que jo mateix me n'adonés."
L'escola secundària a la capital provincial va ser per al jove Mao el primer àmbit de politització, accentuada el 1911 amb el triomf de la revolució republicana del doctor Sun Yat Sen i amb la ràpida crisi del nou règim, que va submergir el país en un caos sagnant. Instal·lat a Pequín el 1918 com a bibliotecari a la Universitat, Mao va destacar en l'agitació mentre es familiaritzava amb el marxisme. Al juliol de 1921, a Shangai, va ser un dels dotze fundadors de l'aleshores minúscul Partit Comunista Xinès, que experimentaria durant els quatre anys següents una ràpida crescuda.
Esdevingut ja un revolucionari professional, un organitzador del partit entre els pagesos del seu Hunan natal, la importància de Mao es multiplica entre 1927 i 1933, quan el reducte comunista agrari que ell encapçala a les muntanyes de Kiangsi (la "República soviètica de Kiangsi") resisteix amb èxit els successius atacs de les tropes nacionalistes de Chiang Kai-chek. Per fi, el 1934, quan el setge ja es fa insuportable, l'exèrcit Roig de Mao emprèn la Llarga Marxa, una gesta èpica que esdevindrà el mite legitimador del comunisme xinès i en el curs de la qual Mao esdevé el líder carismàtic del partit.
La invasió japonesa obliga comunistes i nacionalistes del Guomindang, des del 1937, a lluitar plegats contra l'enemic comú. És un combat del qual els comunistes en surten prestigiats com a veritables patriotes i eficaços guerrillers, mentre Mao -fins aleshores, un líder rural- guanya credibilitat entre les classes urbanes i educades. El 1945, a la fi de la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista controla dos terços del territori xinès, mentre Chiang Kai-chek encara domina el terç litoral i les grans ciutats.
007
Segle XX -007- El tercer front, Mo%C3%A7ambic 1964-1974 (TDT català) per arakelov (TotsRucs.cat).avi A 'SEGLE XX' reincidim una setmana més en la temàtica portuguesa amb un documental de l'any 2002 que porta per títol El tercer front. Moçambic 1964-1974. Es tracta d'una excel·lent evocació, elaborada gràcies a desenes de testimonis, sobre la guerra colonial en aquell territori africà.
Amb una superfície de 784.000 quilòmetres quadrats i 8 milions d'habitants, entre ells uns 200.000 colons blancs, el Moçambic portuguès és una colònia pròspera i rendible que, a principis dels anys 60, ha assolit un grau considerable de desenvolupament econòmic, a costa d'una aguda explotació de la mà d'obra africana. Això, i el procés inexorable de la descolonització de l'Àfrica negra, nodreixen els moviments nacionalistes locals, que cristal·litzen el juny de 1962 en la creació del Front d'Alliberament de Moçambic, el FRELIMO. Amb base logística a Tanzània i el suport d'Algèria o Xina, el Front inicia el setembre de 1964 la lluita armada a les regions poc poblades del nord.
Per al règim salazarista, l'esclat d'una tercera rebel·lió independentista en el seu imperi africà -la primera havia estat a Angola, la segona a Guinea- no esquerda en absolut la ferma voluntat de conservar íntegres les possessions ultramarines. Així, doncs, Lisboa desplega a Moçambic un repertori clàssic de mesures antiinsurgents. D'una banda, decreta la concentració forçosa de la població civil en "poblats estratègics" vigilats; de l'altra, procura ocultar o minimitzar el conflicte a l'opinió portuguesa; també recórre a la guerra bruta amb l'assassinat, el febrer de 1969, del líder del FRELIMO, Eduardo Mondlane, a qui substituïrà Samora Machel.
Comandant en cap portuguès a Moçambic des del 1969 i fins al 1973, el general Kaulza de Arriaga impulsa l'africanització del conflicte (recluta fins a 40.000 soldats negres, la meitat dels efectius totals), practica una guerra "a l'americana", potenciant les forces especials i l'ús d'helicòpters, i estreny la col·laboració militar amb els règims racistes de Sudàfrica i Rhodèsia, mentre s'esforça a protegir la construcció de la gran presa de Cabora Bassa, sobre el riu Zambeze.
Tanmateix, l'èxit relatiu d'aquestes tàctiques no pot capgirar el sentit de la història, ni evitar que sectors creixents de l'església catòlica moçambiquenya i el mateix Pau VI critiquin la repressió colonial, ni impedir el progressiu equilibri militar entre el FRELIMO i l'exèrcit portuguès. Sobretot, l'immobilisme de Marcello Caetano avorta qualsevol solució negociada, condemna les desmoralitzades tropes portugueses a una guerra sense fi i les empeny cap al 25 d'abril: només un canvi de règim a Lisboa farà possible el retorn honorable a casa.
008 Mao, una història xinesa. L'aprenent de bruixot (Mao, a Chinese Tale. The Sorcerer's Apprentice)
[Properament]El segon capítol de la sèrie documental francesa Mao, una història xinesa, que els convidem a veure aquesta setmana, porta per significatiu i ben triat títol "L'aprenent de bruixot", i recórre els anys de 1945 a 1959.
La victòria aliada en la Segona Guerra Mundial va trobar una Xina teòricament vencedora, però pràcticament dividida en dos sistemes polítics i econòmics irreconciliables, amb dos exèrcits rivals i dos líders al·lèrgics al compromís: el generalíssim Chiang Kai-chek i el secretari general Mao Zedong. Mentre la política de blocs despuntava a l'horitzó, la guerra civil xinesa va reprendre el 1946, i els comunistes la van guanyar en tres anys gràcies a la motivació i la solidesa del seu Exèrcit d'Alliberament Popular enfront de la baixa moral, la corrupció econòmica i la descomposició política del règim nacionalista. Després d'haver conquerit Pequin el gener de 1949, aquell 1 d'octubre Mao hi proclamava la República Popular de la Xina, i s'erigia en líder totpoderós de 582 milions d'éssers humans.
De portes enfora, la lluna de mel que s'establí tot seguit entre Pequin i Moscou, la implicació xinesa en la Guerra de Corea i, al mateix temps, el seu protagonisme en la naixença del moviment dels No Aliniats, tot això va enfortir el rol internacional de la Xina Roja. Després de la mort de Stalin i de l'inici del desglaç soviètic, però, Mao va voler accelerar la transformació revolucionària del seu país i, al mateix temps, subratllar l'originalitat del model xinès. Això sí: poeta aficionat com era, es va complaure a batejar els successius experiments polítics, econòmics o socials que engegava amb noms lírics i d'allò més suggestius.
El primer d'aquests assajos, la primavera del 1957, va rebre l'etiqueta de Moviment de les Cent Flors. Pretenia ser una incitació al pluralisme d'idees i projectes, una obertura a la crítica i a la discrepància ideològica, però es va transformar molt aviat en una purga d'intel·lectuals dits "de dretes": entre 400.000 i 700.000 quadres, el 10 % dels intel·lectuals, tècnics i enginyers xinesos, van ser desterrats o reclosos en camps de treball durant una vintena d'anys.
Després, a partir de 1958, va ser l'hora del Gran Salt Endavant. Es tractava, al mateix temps, de col·lectivitzar completament la vida rural i d'industrialitzar de cop el país, tot plegat sense mitjans tècnics ni inversions addicionals, només per un esforç de voluntarisme i de sacrifici de centenars de milions de persones. Com deia una consigna de l'època, "la voluntat és mestressa de les coses". Durant alguns mesos, la sistemàtica falsificació de les estadístiques va fer creure als dirigents que aquell experiment delirant podia sortir bé.
Última edición por Nava el Dom 16 Dic, 2007 14:02, editado 7 veces en total.
-
tunisio
- Mensajes: 1052
- Registrado: Sab 18 Oct, 2003 02:00
-
Nava
- Mensajes: 55
- Registrado: Sab 10 Jun, 2006 02:37
- Ubicación: Baix Llobregat
-
tunisio
- Mensajes: 1052
- Registrado: Sab 18 Oct, 2003 02:00
-
Nava
- Mensajes: 55
- Registrado: Sab 10 Jun, 2006 02:37
- Ubicación: Baix Llobregat
-
tunisio
- Mensajes: 1052
- Registrado: Sab 18 Oct, 2003 02:00
-
Carabido
- Mensajes: 178
- Registrado: Jue 09 Oct, 2003 02:00
-
Nava
- Mensajes: 55
- Registrado: Sab 10 Jun, 2006 02:37
- Ubicación: Baix Llobregat
-
Nava
- Mensajes: 55
- Registrado: Sab 10 Jun, 2006 02:37
- Ubicación: Baix Llobregat
-
Carabido
- Mensajes: 178
- Registrado: Jue 09 Oct, 2003 02:00
Pincho con mucho gustoNava escribió:Afegit el documental 005 Anys de guerra. Guinea Portuguesa 1963-1974
Añadido el documental 005 Anys de guerra. Guinea Portuguesa 1963-1974
. ¿Tienes mas de las guerras coloniales portuguesas? Los recomiendo son unos documentales muy interesantes de guerras coloniales poco conocidos pero no por ello menos crueles. Muchas gracias Nava
-
Nava
- Mensajes: 55
- Registrado: Sab 10 Jun, 2006 02:37
- Ubicación: Baix Llobregat
Doncs sí, Carabido, justament el següent documental que publicaré serà sobre la guerra colonial portuguesa a Moçambic
Afegit el documental 006 Mao, una història xinesa. Contra la marea
Pues sí, Carabido, justamente el siguiente documental que publicare será sobre la guerra colonial portuguesa en Mozambique.
Añadido el documental 006 Mao, una història xinesa. Contra la marea
Afegit el documental 006 Mao, una història xinesa. Contra la marea
Pues sí, Carabido, justamente el siguiente documental que publicare será sobre la guerra colonial portuguesa en Mozambique.
Añadido el documental 006 Mao, una història xinesa. Contra la marea
-
Carabido
- Mensajes: 178
- Registrado: Jue 09 Oct, 2003 02:00
-
Nava
- Mensajes: 55
- Registrado: Sab 10 Jun, 2006 02:37
- Ubicación: Baix Llobregat
-
percatar
- Mensajes: 31
- Registrado: Vie 18 May, 2007 21:44
Excelente recopilación
Muchas gracias!!!
--------------------------
www.territoriof1.com
--------------------------
Muchas gracias!!!
--------------------------
www.territoriof1.com
--------------------------
-
Carabido
- Mensajes: 178
- Registrado: Jue 09 Oct, 2003 02:00
-
Carabido
- Mensajes: 178
- Registrado: Jue 09 Oct, 2003 02:00
No es por faltar pero la mayoria de documentales de Segle XX son mucho mejores que los del Canal H, y tenemos la suerte de que hay gente que aun hace capturas de este fantatico programa, aun esperamos algo parecido en la TVE...... "lo malo" que al estar en catalan, no hay muchas fuentes y hay que ser pacientes con algun documental.
Lo primero es pasar por aqui que hay unos cuantos documentales que no estan en esta pagina:
viewtopic.php?t=49519&highlight=segle
Empiezo con este porque lo encontre muy interesante.
La Segona Guerra Mundial des de l'Àrtic, a "Segle XX"
Aquest documental de "Segle XX" narra com països nòrdics com Noruega, Suècia i Finlàndia no van aconseguir mantenir la seva neutralitat en la Segona Guerra Mundial i es van veure involucrats en el conflicte.
"Segle XX" emet el primer capítol del documental "Guerra a l'Àrtic":
Tot i que els països situats en aquelles latituds (Noruega, Suècia i Finlàndia) s'havien esforçat a preservar la seva neutralitat, la guerra general que va començar el setembre del 1939 no va trigar a afectar-los. El primer impacte -encara que el documental no en parli- va ser, aquell 30 de novembre, l'atac soviètic contra Finlàndia, que va donar lloc a la Guerra d'Hivern, lliurada també a la frontera de Lapònia, i que va finalitzar el març del 1940 amb el Tractat de Moscou. Els finlandesos, malgrat el seu heroisme, hi van perdre 25.000 vides i importants territoris.
Quatre setmanes més tard, la guerra irrompia de ple a l'espai àrtic. Decidit a controlar les exportacions del ferro suec indispensable per a la indústria de guerra alemanya, l'abril del 1940 Hitler va ordenar la invasió per sorpresa de Noruega. Si la conquesta d'Oslo i del sud del país va ser immediata, la resistència contra la Wehrmacht va durar dos mesos al nord, a càrrec de les tropes noruegues i de la força expedicionària francobritànica desembarcada al port de Narvik, port que va ser objecte de duríssims combats fins que la invasió alemanya de França va obligar els aliats a retirar-se, el 10 de juny. A partir d'aquell moment, el conjunt del territori noruec va quedar, fins al final de la guerra, sota el control dels alemanys i del seu titella local, el traïdor Vidkun Quisling, mentre la resistència passiva de la població civil i l'activitat armada de desenes de milers de combatents clandestins que tenien a Suècia el seu santuari no paraven de créixer.
Després d'una pausa d'un any, les hostilitats a gran escala van tornar a la regió àrtica amb l'atac nazi contra la Unió Soviètica, el juny del 1941. D'una banda, les tropes alpines alemanyes van partir de l'extrem nord de Noruega per penetrar a l'URSS i amenaçar el vital port de Murmansk, a través del qual Stalin rebia l'ajuda angloamericana. Al mateix temps, Finlàndia emprenia contra els soviètics l'anomenada Guerra de Continuació, amb l'esperança de recuperar els territoris perduts el 1940. Durant el segon semestre del 1941, en el marc dels grans èxits de la Wehrmacht, aquest objectiu va semblar perfectament possible, fins al punt que un Stalin acorralat va demanar la mediació de Franklin Roosevelt a fi de persuadir els finlandesos de signar amb Moscou una pau separada. A Hèlsinki, però, la idea no va prosperar
Segle XX - Guerra a l'%C3%80rtic 1a part (RIP TDT C33 Català per a docucat.tk) Per Teucre.avi
La segona part de "Guerra a l'Àrtic", a "Segle XX"
"Segle XX" emet la segona part d'aquest documental que narra com, tot i volent mantenir la seva neutralitat, els països nòrdics es van veure involucrats en la Segona Guerra Mundial.
L'ofensiva conjunta de la Wehrmacht i l'exèrcit finlandès contra la Unió Soviètica, iniciada el juny de 1941, es va empantanegar des d'aquell desembre, amb temperatures de 60º sota zero, sense haver pogut conquerir ni inutilitzar el port de Murmansk, i això va complicar aviat la col·laboració entre Hèlsinki i Berlín.
Els finlandesos no es consideraven aliats, sinó tan sols "companys d'armes" dels alemanys, amb qui no compartien ni els objectius estratègics ni la ideologia. Val la pena recordar la resposta del ministre d'Exteriors finlandès quan els nazis li exigiren l'entrega dels dos mil jueus residents al país nòrdic: "senyors, Finlàndia és un país decent. No lliurarem els nostres jueus".
Segle XX - Guerra a l' %C3%80rtic 2a part (RIP TDT per a rucatala.tk)Per Teucre.avi
Espero que guste tanto como a mi, y reflotemos Segle XX en divxclasico
Lo primero es pasar por aqui que hay unos cuantos documentales que no estan en esta pagina:
viewtopic.php?t=49519&highlight=segle
Empiezo con este porque lo encontre muy interesante.
La Segona Guerra Mundial des de l'Àrtic, a "Segle XX"
Aquest documental de "Segle XX" narra com països nòrdics com Noruega, Suècia i Finlàndia no van aconseguir mantenir la seva neutralitat en la Segona Guerra Mundial i es van veure involucrats en el conflicte.
"Segle XX" emet el primer capítol del documental "Guerra a l'Àrtic":
Tot i que els països situats en aquelles latituds (Noruega, Suècia i Finlàndia) s'havien esforçat a preservar la seva neutralitat, la guerra general que va començar el setembre del 1939 no va trigar a afectar-los. El primer impacte -encara que el documental no en parli- va ser, aquell 30 de novembre, l'atac soviètic contra Finlàndia, que va donar lloc a la Guerra d'Hivern, lliurada també a la frontera de Lapònia, i que va finalitzar el març del 1940 amb el Tractat de Moscou. Els finlandesos, malgrat el seu heroisme, hi van perdre 25.000 vides i importants territoris.
Quatre setmanes més tard, la guerra irrompia de ple a l'espai àrtic. Decidit a controlar les exportacions del ferro suec indispensable per a la indústria de guerra alemanya, l'abril del 1940 Hitler va ordenar la invasió per sorpresa de Noruega. Si la conquesta d'Oslo i del sud del país va ser immediata, la resistència contra la Wehrmacht va durar dos mesos al nord, a càrrec de les tropes noruegues i de la força expedicionària francobritànica desembarcada al port de Narvik, port que va ser objecte de duríssims combats fins que la invasió alemanya de França va obligar els aliats a retirar-se, el 10 de juny. A partir d'aquell moment, el conjunt del territori noruec va quedar, fins al final de la guerra, sota el control dels alemanys i del seu titella local, el traïdor Vidkun Quisling, mentre la resistència passiva de la població civil i l'activitat armada de desenes de milers de combatents clandestins que tenien a Suècia el seu santuari no paraven de créixer.
Després d'una pausa d'un any, les hostilitats a gran escala van tornar a la regió àrtica amb l'atac nazi contra la Unió Soviètica, el juny del 1941. D'una banda, les tropes alpines alemanyes van partir de l'extrem nord de Noruega per penetrar a l'URSS i amenaçar el vital port de Murmansk, a través del qual Stalin rebia l'ajuda angloamericana. Al mateix temps, Finlàndia emprenia contra els soviètics l'anomenada Guerra de Continuació, amb l'esperança de recuperar els territoris perduts el 1940. Durant el segon semestre del 1941, en el marc dels grans èxits de la Wehrmacht, aquest objectiu va semblar perfectament possible, fins al punt que un Stalin acorralat va demanar la mediació de Franklin Roosevelt a fi de persuadir els finlandesos de signar amb Moscou una pau separada. A Hèlsinki, però, la idea no va prosperar
Segle XX - Guerra a l'%C3%80rtic 1a part (RIP TDT C33 Català per a docucat.tk) Per Teucre.avi La segona part de "Guerra a l'Àrtic", a "Segle XX"
"Segle XX" emet la segona part d'aquest documental que narra com, tot i volent mantenir la seva neutralitat, els països nòrdics es van veure involucrats en la Segona Guerra Mundial.
L'ofensiva conjunta de la Wehrmacht i l'exèrcit finlandès contra la Unió Soviètica, iniciada el juny de 1941, es va empantanegar des d'aquell desembre, amb temperatures de 60º sota zero, sense haver pogut conquerir ni inutilitzar el port de Murmansk, i això va complicar aviat la col·laboració entre Hèlsinki i Berlín.
Els finlandesos no es consideraven aliats, sinó tan sols "companys d'armes" dels alemanys, amb qui no compartien ni els objectius estratègics ni la ideologia. Val la pena recordar la resposta del ministre d'Exteriors finlandès quan els nazis li exigiren l'entrega dels dos mil jueus residents al país nòrdic: "senyors, Finlàndia és un país decent. No lliurarem els nostres jueus".
Segle XX - Guerra a l' %C3%80rtic 2a part (RIP TDT per a rucatala.tk)Per Teucre.avi Espero que guste tanto como a mi, y reflotemos Segle XX en divxclasico
-
PLoK
- Mensajes: 173
- Registrado: Lun 31 Mar, 2003 02:00
- Ubicación: -TOP SECRET-
-
intenso
- Mensajes: 157
- Registrado: Sab 22 May, 2004 02:00
-
Carabido
- Mensajes: 178
- Registrado: Jue 09 Oct, 2003 02:00
La guerra del Vietnam, una baixada a l'infern
Son tres documentales sobre la implicacion de USA en la guerra de Vietnam titulado, "La guerra del Vietnam, una baixada a l'infern", por desgracia no esta disponible el primero. Muy interesantes, agradecer a Teucre por realizar ultimamente las capturas del programa Segle XX.
Segle XX - Assessors i magnicidis. 1960-63
http://www.tv3.cat/actualitat/114701/La ... a-Segle-XX
Segle XX - Assessors i magnicidis. 1960-63 (RIP TDT rucatala.tk) Per Teucre.avi
Segle XX Compte enrere cap a la guerra. 1963-1965
El tercer i últim capítol de la sèrie "La guerra de Vietnam, una baixada a l'infern" analitza avui el bienni 1963-1965, la recta final cap a la plena implicació militar dels Estats Units en aquell conflicte.
La dinàmica imparable d'aquest període, protagonitzat des de la Casa Blanca pel president demòcrata Lyndon B. Johnson, es podria resumir així: un règim inestable i incompetent a Saigon, i uns Estats Units compromesos malgrat tot a sostenir-lo, incapaços de deixar-lo caure per raons de prestigi i també estratègiques, per la por de desmoralitzar tots els seus clients i protegits arreu del món i de desencadenar un efecte dòmino sobre Laos, Cambodja, Thailàndia, Filipines, etcètera.
Segle XX - Compte enrere cap a la guerra. 1963-1965 %5BRIP TDT C33 Català per a rucatala.tk%5D Per Teucre.avi
Segle XX - Assessors i magnicidis. 1960-63
http://www.tv3.cat/actualitat/114701/La ... a-Segle-XX
Segle XX - Assessors i magnicidis. 1960-63 (RIP TDT rucatala.tk) Per Teucre.avi Segle XX Compte enrere cap a la guerra. 1963-1965
El tercer i últim capítol de la sèrie "La guerra de Vietnam, una baixada a l'infern" analitza avui el bienni 1963-1965, la recta final cap a la plena implicació militar dels Estats Units en aquell conflicte.
La dinàmica imparable d'aquest període, protagonitzat des de la Casa Blanca pel president demòcrata Lyndon B. Johnson, es podria resumir així: un règim inestable i incompetent a Saigon, i uns Estats Units compromesos malgrat tot a sostenir-lo, incapaços de deixar-lo caure per raons de prestigi i també estratègiques, per la por de desmoralitzar tots els seus clients i protegits arreu del món i de desencadenar un efecte dòmino sobre Laos, Cambodja, Thailàndia, Filipines, etcètera.
Segle XX - Compte enrere cap a la guerra. 1963-1965 %5BRIP TDT C33 Català per a rucatala.tk%5D Per Teucre.avi